Què és un video-clip?El video-clip és un suport audiovisual que té com a principal funció, o així era en els seus orígens, acompanyar i posar imatge al so.
El format ha anat evolucionant i passant per diverses etapes. El seu origen el podem trobar en els anys 20 amb les primeres experimentacions, molt primitives, de les avantguardes de la relació so i imatge, encara que no és fins els anys 40 amb la pel·lícula Fantasia de Walt Disney que podem trobar els primers referents del video-clip tal i com ara el podem entendre. Aquesta pel·lícula va ser una absoluta revolució, ja que donava argument i forma a la música, fent que tant el medi visual com el medi musical estiguessin pràcticament al mateix nivell pel que fa a importància, elaboració i pes en la creació.
Paral·lelament a la indústria Disney i com un experiment de marketing, proliferen al llarg dels anys 40, 50, 60 i 70 els programes de televisió on els artistes hi assisteixen i hi graven els concerts, aquests vídeos són utilitzats després com a mitjà de promoció del grup.
Aquest tipus de programa permet donar una imatge a allò que en principi només sentíem, creant a l’hora i de manera conscient un producte a consumir, ja que ara tenim una imatge, un referent de masses, quelcom al que voler-nos assemblar. Per altra banda aquests programes són un molt bon sistema de difusió i promoció de la música. Podem dir doncs, que la imatge i el so continuen estant al mateix nivell però per diferents motius. Malgrat tot, jo hi veig un clar retrocés pel que fa al concepte, ja que la pel·lícula Fantasia, oferia un fil argumental molt premeditat i elaborat, mentre que aquests platós de televisió només tenen com a objectiu la producció d’objectes a consumir…malgrat tot, no cal oblidar que van fer una gran funció social ja que és en aquest moment que neix el fenomen gruppie, que arriba fins els nostres dies i crec que per bé o per mal, mai morirà.
Paral·lelament a aquest tipus de programa, hi ha grups que comencen a experimentar amb el format video-clip tal i com avui dia el coneixem i entenem, un molt bon exemple d’aquest fenomen són els Beatles amb la pel·lícula de Yellow submarine o el format videoclip-documental que utilitzaran com a imatge per algunes de les seves cançons com es el cas de “a hard day’s night”. Anys més tard, al voltant dels 60, començaran a experimentar amb el format video-clip.
Però no es fins els anys 80 que es fa el canvi definitiu en el món del video-clip, amb el naixement d’una televisió especialitzada només en el format, la MTV. Aquest canal en els seus orígens, ara ha degenerat, emetia 24h vídeos i es va convertir en un gran èxit i una icona cultural, cosa que d’alguna manera encara continua sent. Actualment la cadena conta amb diverses subcadenes especialitzades en diferents gèneres musicals.
El video-clip en l’actualitat
Podem distingir en l’actualitat dos tipus de video-clip:
El primer és aquell que visualment és molt atractiu i juga amb elements com el vestuari, maquillatge, perruqueria i coreografia sense tenir massa un rerafons.
Solen ser vídeos de grups de música de masses com pot ser la Britney Spears o Rihanna on allò a destacar és el producte, és ha dir, la noia. Ara ja no se’ls grava tocant en un plató de televisió, bàsicament perquè moltes d’aquestes icones no saben tocar cap instrument, ni tenen coneixements musicals, simplement es limiten a la imatge i a cantar allò que els hi diu el productor. Es presenten en un entorn ensucrat i prefabricat, on elles son el principal caramel del aparador i tota la resta és confetti.
No hi ha cap concepte darrera.
La segona tipologia és la dels vídeos que s’equiparen, pel que fa a importància i valors, a la música formant un tot.
Ja no és només la música i l’artista de la música el que cal destacar, ara també destaca el director del vídeo que conforma una història que no té perquè anar lligada a la música, que pot tractar un concepte diferent però sense arribar a menjar-se el protagonisme d‘aquesta.
És ara quan les disciplines es barregen podent trobar directors de cine, publicistes, dissenyadors gràfics, Il·lustradors, directors d’art entre d’altres fent video-clips.
Aquesta barreja de disciplines enriqueix el resultat.
Criteris d’elecció
Sota el meu criteri, un video-clip ha de ser més que una mera imatge que acompanya a la música, m’ha d’explicar quelcom o causar-me una sensació, ja que he comprovat múltiples vegades que un mal vídeo pot fer que una cançó la odiïs per la resta de la teva vida o a l’inrevés. És per això que tots els vídeos escollits formen part dels segon bloc que anteriorment he dit, la imatge té la mateixa importància que la música.
Per altra banda el vídeo diu molt del grup de música. Si ens parem a observar, veiem que hi ha un esquema que es repeteix. Sempre són els mateixos grups i discogràfiques que opten per un vídeo més experimental o innovador. Són molt pocs els ídols de masses, com pot ser Madonna, que demanen a directors més experimentals o estranys, com Chris Cunningham, que els hi faci un vídeo.
No sé si és una qüestió de por al rebuig per part de la massa , però continuo dient que està molt bé tenir artistes molt interessants i directors de video-clips més experimentals, innovadors o alternatius ( paraula que personalment em repulsa) crec que la diversitat creativa ha d’arribar a tothom, no només als “intel·lectuals”.
Possiblement al principi, allò més experimental serà rebutjat pel gran públic, però aquesta cultura ha de ser accessible a tothom, l’acceptació de diverses coses vindrà donada per l’educació de la persona envers la diversitat. Quant més varietat s’ofereix a l’ individu, més predisposat està a acceptar coses noves o diferents al que coneixia, i per tant és una persona amb més punts de referència, amb més criteri.
Els directors escollits són: Michel Gondry, Dougal Wilson, Adam Bizanski, Motomichi Namakura, Claire Carré, Reuben Sutherland, ludovic Houplain & Herve de Crécy, Martin de Thurah, Jamie Thraves, Kike Maíllo, Kalle Haglund, Chris Cunningham i Andreas Nilsson principalment.
Tots aquests autors tenen en comú que són multi- disciplinars, no només es limiten a fer video-clips, sinó que també toquen camps com el cine, la publicitat... inclòs alguns s’atreveixen amb el paper higiènic.
Tots tenen un caràcter propi i es caracteritzen per innovar i/o experimentar en argument o tècnica. És per aquest conjunt de factors que els considero artistes contemporanis, ja que sota el meu criteri, un artista contemporani ha de ser versàtil, flexible, capaç de tocar diversos camps a l’hora. Degut a que cada vegada els avenços tecnològics són de més fàcil accés, s’obren nous horitzons, fent que els límits entre video-clip, fotografia, video-art, animació, pintura, música… siguin més difusos, de tal manera que els llenguatges es fonen fent que la feina d’un sol autor pugui tenir molts més matisos.
No cal oblidar però, que la contemporaneïtat no ve donada només per la tècnica utilitzada, també bé donada pel concepte de la peça i la temàtica, tot i que aquesta última pot ser contemporània o no depenent del tractament que se’n faci.
